Esmirna

Set Complet.

Esmirna, paraula d’origen grec que es deriva de “mirra”, és el nom antic de l’actual Izmir (Turquia).
Esmirna va ser en el passat una de les ciutats de major prosperitat econòmica i cultural a l’Àsia Menor, a l’actual Turquia. Situada a prop de les costes del mar Egeu, ha viscut com Istanbul, a cavall entre el món d’Orient i Occident, circumstància que li ha aportat un riquesa cultural única. Coneguda com “La perla de l’Egeu”, en l’actualitat és considerada com la ciutat més occidentalitzada de Turquia pel que fa els valors, la ideologia i l’estil de vida. Aquesta fusió d’elements occidentals i orientals és el que he volgut plasmar en les dues peces que he reunit sota el nom d’Esmirna. La mirra, que és com havíem vist abans l’origen de la paraula Esmirna, és una goma de resina que procedeix d’un arbre de Iemen, a Etiòpia (Àfrica). Es caracteritza per tenir un cert gust d’amargor, però en el passat es va utilitzar com a perfum per les seves propietats estimulants. He intentat imaginar aquest perfum d’un cert caràcter amarg però suggestiu i l’he intentat suggerir de forma sonora a les parts centrals d’ambdues peces.
Esmirna Op. 25, núm. 1 és la mes “occidental” de les peces. Presenta un tractament igualitari i equilibrat dels instruments en el què pràcticament tots tres confeccionen una textura predominantment contrapuntística. En aquest sentit, comparteixen protagonisme, perquè el que es busca és la obtenció d’una fusió tímbrica entre el piano i la corda. S’inicia amb un tema líric per donar pas a un de més dramàtic i percussiu (c. 37). A la part central (c.71) apareix un canvi de compàs binari a ternari, adoptant la música un caràcter més alegre, fluït i dessenfadat que es transforma en un vals lent, pesant (c. 91) però carismàtic. Un breu enllaç dóna pas a la reexposició (c. 120) del primer tema amb el que finalitza la peça.
Esmirna Op. 25, núm. 2, està estructurada de manera simètrica. Una breu introducció del piano dóna pas a un tema (c.10) en què ressalta un disseny marcadament rítmic de caràcter orientalitzant que acompanya les línies melòdiques que van entreteixint el violí i el violoncel. Els tres instruments es van intercanviant
les funcions de melodia i acompanyament. Després apareix un segon tema (c.50), molt més calmat i que s’allunya del caràcter orientalitzant però que juga amb la sincopa, atorgant una intensitat sonora que augmenta cap al final del mateix. La secció central (c.116) desenvolupa un tema essencialment líric, amb un cert caràcter amargament nostàlgic. Seguidament torna a aparèixer reexposat el primer tema (c. 169), amb la introducció ara a càrrec del violí i el violoncel, adoptant així un color més avellutat i càlid proporcionat per la corda. Aquest mateix tema va augmentat la intensitat dramàtica fins al clímax del final.