Catàleg

Cistella  

Cap producte

Transport 0,00 €
Taxa 0,00 €
Total 0,00 €

Els preus són amb IVA inclòs

Cistella Ho compro

Jaume Pahissa Hi ha 2 productes.

Jaume Pahissa
Jaume Pahissa i Jo (Barcelona 1880 - Buenos Aires 1969)

Mogut per l’ambient modernista, ben aviat s’interessà per les obres líriques, l’òpera i la música simfònica en general. Col·laborà als Espectacles-audicions Graner al Teatre Principal, on estrenà La presó de Lleida (1906), obra basada en la cançó popular homònima que l’impulsà com a compositor. Anteriorment el 1903 havia estrenat les il·lustracions musicals per a Èdip rei, de Sòfocles, dins del marc del Teatre Íntim d’Adrià Gual i el Trio en sol per a orquestra de corda (1905).

Algunes de les seves composicions s’inspiraren en el repertori popular català: en desenvolupava els temes i els donava un nou tractament jugant amb l’orquestració. És el cas de La princesa Margarida (1928), versió operística de l’obra lírica La presó de Lleida, amb text d’Adrià Gual, estrenada al Gran Teatre del Liceu el 1928; el Canigó (1910), poema concebut a partir de les cançons Muntanyes del Canigó i Muntanyes regalades; o l’Obertura sobre un tema català: El rabadà (1917).

Més enllà d’aquestes obres orientades a partir de temes populars catalans, cal destacar les òperes Gal·la Placídia (1913), Marianela, estrenada al Gran Teatre del Liceu el 1923 i interpretada al Teatre Colón de Buenos Aires el 1946; les obres simfòniques Estudi simfònic (1898), l’obertura A les costes mediterrànies (1906) o Sinfonietta (1921), estrenada per l’Orquestra Pau Casals; i els poemes simfònics De sota terra els aires (1906), El combat (1901) i El camí, estrenat per l’Associació Musical de Barcelona el 1909 sota la direcció del propi compositor. Escriví, a més, música de cambra i música coral.
Motivat per les avantguardes que arribaven d’Europa, Pahissa canvià de concepció harmònica i es desvià cap a uns camins d’innovació i experimentació completament nous. Inicià una teoria sobre l’intertonalisme, que finalment no acabà de desenvolupar. Són fruit d’aquesta època Monòdia (1925) i Suite intertonal (1926). Totes dues obres s’estrenaren al Palau de la Música Catalana; estan regides pel sistema intertonal de la dissonància pura i es caracteritzen per una harmonia arriscada, plena d’efectes homofònics i de cromatismes.
Als cinquanta anys d’edat començà a acceptar diferents càrrecs dins del món acadèmic. El primer fou el de la càtedra de cultura i estètica musical del Conservatori del Liceu. El 1935 ocupà la plaça vacant com a professor de composició de l’Escola Municipal de Música de Barcelona substituint Enric Morera. Dos anys més tard, n’era el director.

El 1937 s’exilià a l’Argentina. Allí, la principal preocupació fou poder aconseguir una estabilitat professional que li permetés, entre altres coses, divulgar la seva obra: la tasca com a director d’orquestra féu possible anar assolint aquest objectiu. Durant aquells primers anys, arribà a alternar als programes dels concerts obres pròpies amb les de Wagner, Beethoven i Borodin, entre d’altres, amb gran èxit i acollida. Tot i la seva funció de director, no deixà mai el món de la composició. Escriví molta música escènica i el propi Pau Casals li estrenà el Nocturn per a violoncel i piano al Teatre Colón.

De tota aquella època, cal destacar-ne la valuosa tasca pedagògica i musical; tasca que ja havia anat desenvolupant durant tota la seva vida, com a crític, articulista i conferenciant i que acabà potenciant aquells últims anys a l’Argentina. Escriví la primera biografia de Manuel de Falla, col·laborà en diverses emissores de ràdio i es convertí en un dels puntals de la cultura catalana a l’exili. L’any 1941 presidí els primers Jocs Florals celebrats fora de Catalunya.

Malauradament, l’oblit ha anat diluint el pes de la figura de Jaume Pahissa i Jo, i avui en dia moltes de les seves obres encara són inexplicablement un manuscrit sense editar.