Farsante es Aquel

Set complet.

Farsante es aquel, per a soprano, violoncel i piano. És una adaptació de l’ària "Farsante es aquel", per a soprano i orquestra, que pertany a la mascarada en dos actes El farsante, que vaig compondre durant la primavera del 2004. L’argument, inspirat en fets autobiogràfics que es barregen subtilment amb la ficció, presenta una trama divertida en la qual predomina l’element còmic i la ironia, convertint aquesta obra escènica en una autèntica crítica a determinats clixés del món universitari i que es pot extrapolar als ambients d’altres institucions en les quals predomina l’endogàmia i el nepotisme. La trama se centra en l’espectacular escalada d’un arxiver de biblioteca d’una universitat (Torcuato) que es converteix de la nit al dia en un professor titular universitari gràcies a l’ajut d’un catedràtic (Fernández) de la mateixa universitat, que organitza unes falses oposicions. A les mateixes oposicions es presenta una aspirant (Garcés) amb uns mèrits molt per sobre dels del candidat de la casa. Aquesta candidata, decebuda per la farsa que ha servit per a adjudicar la plaça a l’arxiver, decideix venjar-se, aprofitant la celebració d’un congrés de musicologia. Sota la identitat d’un fals professor, exposa una teoria sobra l’existència d’un curiós instrument denominat  “violicémbalo” que desacredita una hipòtesi defensada pel catedràtic entorn de la suposada  desaparició dels clavicèmbals a la cort reial madrilenya de l’Espanya vuitcentista. Aquesta revelació porta a l’enfrontament entre el catedràtic i l’arxiver-professor, ja que aquest segon defensa el fals professor, totalment convençut que les investigacions d’aquest tenen més validesa que les del catedràtic.

Aquesta és l’ària que entona Garcés, l’aspirant a la plaça de professor universitari, en el moment en què acut a recollir els resultats de l’oposició. Adonant-se que sense voler-ho ha format part d’una farsa, Garcés manifesta obertament la seva decepció, així com la seva impotència per haver estat víctima d’un sistema que es basa en l’amiguisme i la corrupció. Aleshores, revela la seva voluntat de venjar-se i maquina una trama aprofitant la celebració del congrés de musicologia, per tal de posar en evidència la manca de professionalitat i d’ètica dels que van organitzar les oposicions.

La peça està dividida en tres parts A la primera apareixen dos temes, el primer dels quals subratlla l’element còmic de la situació que està descrivint, mentre que el segon emfasitza en caràcter ridícul del personatge a què es refereix. La secció central presenta un nou tema que contrasta amb els altres dos pel seu caràcter dramàtic. És el moment més emotiu de l’ària, en què el protagonista reconeix la seva profunda decepció i la seva ingenuïtat, per, immediatament després, prometre’s a sí mateix que prendrà mesures, perquè la situació no pot quedar així.